Candidatura d'Unitat Popular

Cerdanyola del Vallès

Després de l’u de novembre, enfortir la lluita independentista.





       

13.11.06  Xavi Oca (membre del Secretariat Nacional de la CUP i de la CUP Sabadell), realitza una valoració de les eleccions de l'u de novembre al govern de la Generalitat de Catalunya. Arribada l’hora de valorar tant les eleccions a les quatre províncies del passat u de novembre, com el govern que n’ha sorgit, convindria anar pas a pas cara a no perdre de vista tota una sèrie de fets que ens haurien d’ajudar a reflexionar sobre les properes línies d’acció política per a l’esquerra independentista (EI).



 



 



Com es plantejaven aquestes eleccions?



L’1 de novembre havia de ser la data del tancament formal del procés de reforma estatutària al Principat, el punt i final a una etapa que ha posat de manifest l’allunyament del conjunt de l’stablishment polític català respecte els anhels de sobirania de sectors cada vegada més importants del nostre poble. El conjunt de forces reformistes ha arrossegat bona part de la societat a un estat de frustració en negar el debat sobiranista i reduir la qüestió nacional a l’anomenat “encaix” del poble català dins l’estat espanyol.



Els orangistes arriben al Parlament amb veu pròpia



Ja avisàvem en iniciar-se el debat estatutari que aquesta farsa podria ser letal per a les aspiracions de sobirania i de normalitat nacional del nostre poble per una raó molt senzilla: estava generant anticossos a un inexistent procés sobiranista. És a dir, els sectors més radicals del nacionalisme espanyol entestats des de fa anys en l’anorreament de la nació catalana, trobaven una coartada per saltar a la palestra política amb un discurs propi: l’orangisme, l’unionisme espanyol.



Ciudadanos no és sinó l’expressió política d’uns sectors socials que van des de l’alta burgesia botiflera, fins sectors funcionarials que defensen els seus privilegis, passant per una casta de nou-rics (constructors, especuladors) d’origen espanyol que, sota la batuta de certs professors universitaris, amb el suport incondicional de l’espanyolisme mediàtic i el finançament dels seus propis grups empresarials, han estès un missatge populista i demagògic entre certs sectors (encara molt minoritaris) de les classes populars que, molt sovint de la maneta del PSOE i els seus instruments, s’han mantingut els darrers 30 anys al marge de tot vestigi de catalanitat.



En tot cas, la presència d’aquesta força ultra al parlament, és l’evidència d’allò que molts han volgut negar: l’existència d’un conflicte nacional català latent (tot i que el nostre pol no hagi estat capaç d’articular un moviment d’alliberament ni una referencialitat política sobiranista) que només es resoldrà amb la plena independència, o amb la nostra desaparició com a poble.





El gir a la dreta de CiU impedeix la restauració



Abans d’iniciar-se la campanya electoral tothom donava per fet el retorn de CiU al govern de les 4 províncies. I certament, d’haver-se acomplert les expectatives de vot que li atorgaven a la coalició conservadora prop de 55 escons, difícilment ningú no hagués gosat d’estroncar el pla Mas-Zapatero privant el convergent de la presidència.



Però CiU es va embarcar, de la mà de dos dels més ultra-liberals i pro-ianquis catalans (Xavier Sala-Martin i David Madí) en un viatge a la dreta sense precedents, adoptant com a programa polític la privatització total dels serveis públics (els famosos “xecs”) i fent ús d’un estil de campanya més propi d’en Berlusconi o d’un aspirant a senador per Ohio que no pas d’en Jordi Pujol. Estil que, a banda de restar-li sufragis, li tancava molts ponts a l’hora d’establir pactes post-electorals.



Això ha permès a ERC aguantar el xàfec i, tot i perdre desenes de milers de vots, mantenir pràcticament intacta la seva representació, ja que aquests no han anat a CiU, que també n’ha perdut, sinó a l’abstenció, a ICV en algunes zones, o al vot en blanc.



Amb aquest panorama de desencontre entre CiU i ERC (que s’ha vist animada en la seva estratègia de desbancar els convergents com a força hegemònica del catalanisme) i amb la presència dels orangistes al Parlament, disposats a liderar un pol espanyolista en temes tan delicats com la immersió lingüítica, emplaçant PSOE i PP a seguir les seves passes, el govern del mal anomenat “front nacional” (que hauria de dir-se front regionalista) es presentava francament difícil.





Tripartit.versió.2



Qui tenia la clau en aquesta ocasió no era en Carod, sinó en Montilla. Descartat el pacte regionalista, el dirigent del PSOE a Catalunya havia de prendre una decisió gens senzilla: obeir els dictats dels seus superiors i acabar per sempre amb la imatge del PSC al principat acceptant el paper de secundari en una sòcio-vergència que donaria una imatge de moderació i estabilitat a en Zapatero, o defensar les parcel·les de poder conquerides els darrers tres anys a la Generalitat i durant lustres en diputacions i ajuntaments d’aquesta comunitat autònoma, per molt que això posés en safata una nova ofensiva de la brunete mediàtica?



És clar, si el carallot d’en Mas no s’hagués ficat en aventures estrafolàries i hagués obtingut 55 diputats, tot hagués estat més senzill: hi hauria prou amb deixar-lo fer. Però en aquestes circumstàncies, apostar per la sòcio-vergència hagués estat un suïcidi polític per a la delegació del PSOE a Catalunya.



I així tenim una nova versió del tripartit, ara anomenat (per gran alegria de molts sabadellencs) govern d’Entesa. Què en podem esperar? Doncs com ja han anunciat els seus líders, ben poca cosa positiva: govern d’estabilitat que retorni la confiança... als sectors empresarials!



És a dir, infrastructures faraòniques, esquarterament del territori en ares del benefici econòmic, desregulació laboral i noves formes de privatització més o menys encoberta o descarada de l’ensenyament i la sanitat amb grans injeccions de capital a les empreses i institucions religioses que gestionen bona part de la xarxa educativa i assistencial.



Pel que fa a la qüestió nacional, “aparcar el debat identitari”, és a dir, enterrar per sempre el debat sobiranista mentre ens tanquem a la defensiva davant els atacs del feixisme espanyol encapçalat pels ciudadanos i recolzat pel PP. La gran incògnita, que podria suposar un indici positiu o bé el desprestigi definitiu d’ERC és el paper del nou President de la Generalitat en aquest debat. Certament, si en Montilla, amb tot el que representa, mantingués una postura digna en termes de política lingüística, això suposaria un avenç important pel que fa a la cohesió de les classes populars catalanes. Si, pel contrari, descobrís que combrega més amb en Boadella que amb en Puigcercós, tots plegats poden posar el país a tocar del desastre.





I nosaltres, què?



L’Esquerra Independentista ha d’assumir el seu paper històric. Ningú més en aquest país pot liderar políticament un moviment d’alliberament nacional i transformació social i això implica la necessitat bastant urgent d’anar donant cos a un projecte polític de ruptura respecte els estats ocupants i el sistema de dominació.



La construcció d’aquest projecte implica, en primer lloc, consolidar i orientar en una estratègia independentista les lluites populars, especialment la lluita pels drets laborals i contra els tancaments d’empreses, les lluites en defensa del territori, els serveis públics i el dret a l’habitatge, i la lluita per la llengua, la cultura i la identitat nacional.



Caldrà paral·lelament, desplegar un veritable moviment popular per l’Autodeterminació, capaç de recollir el bagatge i la capacitat mobilitzadora demostrada durant el debat estatutari orientant-la en l’única via d’accés a la sobirania: la ruptura democràtica respecte els estats i els seus agents i gestors.



Tot plegat només donarà els seus fruits si, a través de l’enfortiment de les CUP com a experiències de lluita municipal intrínsecament lligades a les lluites populars, som capaços de desplegar definitivament el front institucional, dotant el poble en lluita d’elements de referencialitat política.





Xavi Oca, membre del SN de la CUP